Le jardin des femmes

Il y a longtemps, une femme qui s’appelait Jacqueline vivait avec son mari dans une ville normale. Un jour, elle ne pouvait pas tenir la cruauté de son mari et elle a décidé de laisser son mari, sa famille et sa maison. Elle est allée loin de ceux-ci.

Après de marcher beaucoup, elle est arrivée dans en un endroit retiré, à côté d’une rivière. Elle s’est assise et elle a pensé quoi faire depuis. Elle ne savait pas où aller, mais soudain elle a eu une promesse qu’elle a eu depuis elle était petite : elle pensait toujours d’aider les femmes qui avaient souffert. Alors elle a décidé de faire un jardin seulement pour les femmes, un lieu où elles se puissent voir et trouver. Mais ce jardin ne serait pas un jardin normal, il serait un jardin où seulement il aurait miroirs.

Elle a parlé sur son projet à ses amies, elle avait besoin trop de miroirs.

Ses amies ont cherché miroirs et elles ont parlé sur ce projet à autres femmes.

Finalement, le jardin a été terminé. Jacqueline disait que si une femme était chagrine ou elle avait souffert, elle pouvait se promener en travers des chemins du jardin, mais les hommes ne pouvaient savoir l’existence du jardin, il devait être un secret.

Les femmes qui se promenaient pour les chemins se sentaient meilleures. Elles pensaient, parlaient avec autres femmes, réfléchissaient… mais pour quoi elles se sentaient meilleures ? Parce qu’elles se voyaient, elles étaient les fleurs du jardin, elles pouvaient voir sa visage. Elles étaient la douceur de celui-là.

Le secret s’est répandu chez les femmes pour toute la région.

Un jour, le jardin s’est rempli de rats. Jacqueline ne savait pour quoi, mais quand la guerre a commencé elle a entendu.

Jacqueline a dû marcher et le jardin s’est fermé.

La guerre était terrible et le jardin a été détruit par les bombes.

Depuis dix ans, Jacqueline est retourné au jardin. Elle a contemplé les ruines de ce lieu-là. Maintenant elle était plus vieille mais son cœur n’avait pas vieilli. Tout à coup, elle a vu un miroir qui s’avait sauvé.

Elle a pris ce miroir et elle l’a transporté à chez luis. Quand elle était chagrine ou quand elle se sentait mauvaise, elle voyait le miroir et ses chagrines disparaissaient.

Après de sa mort, le miroir n’a pas été trouvé.

Lend Bernard

Zerafina

Zerafina girl is a very fun and lively, has black hair and blue eyes and always wearing your bracelet luck. In recent years her father had cancer and she had to stay with her grandmother. He spent many hours crying and mast caught depresion.Her family comforted she but she was very sad. Now she is already better, because the doctor to the point that his father will recover and return to normalcy throughout. She is very happy and she has drawn a picture of her father.

Pucca

Merce Rodoreda's year

This year we’re celebrating the Rodoreda’s year. This writer was born in 1908 in Barcelona. She was a very good Catalan novelist. The most importants books are: “Mirall Trencat”, “El Carrer de les Camèlies”, “Aloma”, “La Plaça del Diamant”…

Do you know that place exist in reality? Well yes.

The diamond place is a beautiful place in Barcelona. It is in the middle Gracia quarter.

The place is small, square and middle of old houses, you can access it for four differents streets locate in every side of the square. In the place centre has a sculpture of the “Colometa” and one plate devoted for the writer.

In this place the main character “Colometa” met her boyfriend in summer in the wedding of this friend Julieta.

The Colometa went in the place to see their friend Julieta get married.

When she arrive in the place, the musics played.

The ceiling had flowers and chains paper. The Colometa didn’t have to dance. When the party was finished, she met Quimet and tomorrow he fell in love with her.

The Colometa had a two children, one son and one daughter. Her names were: Antoni and Rita and her husband went to war. Is a dramatic novel.

All history pass around this place, so the place is visited every year for most tourists visitors of Barcelona.

Anònim

Unes cartes

En Pau, un nen de tretze anys, viu a Barcelona i té una colla d’amics: en Joan, en Guillem i la Berta.

En Joan és el nen de la tecnologia, informàtica, mecànica... tot això és el seu fort.

En Guillem és el “friki” de les matemàtiques, “l’empo” com li diuen els seus amics.

La Berta és la del raonament, la decisiva.

I en Pau l’aventurer.

Tots junts formen una penya, i, com una bona penya tenen una seu central: una cabana dalt d’un arbre. Allà investigen tota mena de fenòmens, i per aguantar les hores de investigació tenen:

- Una bústia: pel correu.

- Cuina: per si es fa tard i tenen gana.

- Ordinador: redactar escrits.

- Internet: per fer consultes.

Un dia els hi arribà una carta que feia així:

No us puc dir qui sóc però sóc molt proper a vosaltres. Sé que us dieu Pau, Guillem, Joan i Berta. També sé que teniu una cabana on investigueu tota mena de fenòmens i també sé on viviu i a quin col·legi aneu.

Anònim

Primer es pensaven que era una broma però els hi arribà una altra carta:

Quan sortiu de l’escola veniu a la Plaça del Diamant, al costat del Carrer de les Camèlies, és molt important.

Anònim

En llegir això van decidir anar a la plaça. Quan hi van arribar van veure un home misteriós amb una gavardina, camisa blanca i barret. Semblava que esperés algú...

S’hi van acostar i el senyor els hi va explicar que algú volia robar un quadre del Picasso valorat en 1 milió d’euros.

Es van espantar molt i li van preguntar que què podien fer ells al respecte i l’home els i va dir:

“Teniu una capacitat mental increïble. Sou els nens més llests que he vist mai, crec que ho podeu solucionar. Us aniré informant...”

Un cop va dir això desaparegué en la boira.

- Què fem? -va dir en Pau.

- Jo aniria a la cabana i buscar informació de lladres que volguin robar un quadre i esperar que l’anònim ens informi. -va dir la Berta.

- D’acord. -van fer tots.

I dit i fet, van anar a la cabana i van elaborar una llista dels sospitosos:

§ Robatoris S.A.

§ Robant es guanyen diners

§ Primers robatoris

§ Lladres al poder

I Finalment, els hi arribà la informació.

El robatori serà a les cinc de la tarda el dia 12 - 08 – 08.

Anònim

- P... pe... PERÒ SI AVUI ESTEM A DIA DEU!! -va dir en Pau.

- Tens raó però no ens podem desesperar -va dir en Guillem.

- Hauríem de reduïr la llista a un -va proposar la Berta.

- Robatoris S.A. va robar ahir.

Robant es guanyen diners robaran un altre quadre a una altra ciutat .

I lladres al poder a les cinc fan la migdiada.

Aleshores el robatori el farà l’empresa Primers robatoris! -va dir en Joan tot analitzan les bases de dades.

-Hem d’avisar el director del museu. -va dir la Berta.

-Si? -sona pel telèfon

-Escolti... voldriem parlar amb el director del museu, és molt important.

-Ara li passo.

-Mani? -diu el director.

-Escolti amb atenció. Demà passat li volen robar un quadre del museu valorat en 1 milió d’euros.

-N’estàs segura?

Sabadell, març del 2008

Pseudònim: Katiuska

Su vida

En un principio

un espejo roto

un destino indeciso,

rezando que fuera corto.

Un pobre niño

hijo de un amor injusto

al que no faltaba cariño

aunque ella se fue de su mundo.

Empezar una vida,

prometedora y brillante,

donde el amor quema,

con una pasión ardiente.

Su exilio por guerra

no evitó su alegría

y no hizo sacar pena

ya que acompañada envejecía.

Ella acabo sola,

en una eterna primavera

con rosas en los jardines,

agua que corría,

y sin ninguna compañía.

La salamandra

Hace mucho tiempo, en un lugar cubierto por la nieve, las salamandras eran de un color blanco para camuflarse en la nieve.

Celina, la reina de todas las salamandras, la más blanca y bella, tuvo una hija, Arabella. Arabella era diferente a las demás salamandras, tenía un color verde pistacho, casi marrón. Cada vez que alguna otra salamandra la veía no hacían otra cosa que reírse de ella y insultarla. Arabella estaba muy triste por su desgracia y decidió ir en busca de otras salamandras como ella. Llego a un gran lugar donde no había nieve y todo estaba cubierto de hierba del mismo color que Arabella. Mientras caminaba, se encontró un mono que intentaba salir de una jaula donde un humano le había metido. Arabella, camuflándose entre la hierba, consiguió salvar al mono y este, le dijo que cumpliría su deseo de que las salamandras que no eran como ella no se rieran de ella, acto seguido, el mono se convirtió en luz y Arabella volvió a casa. Cuando llego, el suelo blanco por la nieve, se havia convertido en hierba de el mismo color que la del lugar donde ella fue y, además, todas sus compañeras intentaban esconderse sin éxito, de un humano que intentaba cazarlas. Rápidamente, Arabella entendió lo ocurrido. Al cambiar de color el suelo, las salamandras blancas no podían camuflarse y aterrorizada gritó al cielo:

-¡Eso no era lo que quería! ¡Las van a matar!

De repente todas las salamandras se tornaron del mismo color que ella y pudieron camuflarse. A partir de ese día, Arabella no solo se convirtió en la reina de las salamandras, si no en la mas bella de todas ellas.

pucca

La plaza del diamante

Él estaba ahí, solo, lanzando destellos desde la fuente a todas esas parejas que pasaban por la plaza. No es que se sintiera especialmente solo pero necesitaba a sus dueños, ya era hora de que alguien le sacara de la fuente. Alguien que depositara sus esperanzas y su futuro en él; porque por eso había sido creado, para satisfacer.

Los destellos de sol de ese día de primavera le arrancaban reflejos azules y dorados a su superficie y le encantaba, lo hacía ver más hermoso. De pronto, vio a una pareja muy joven cerca y notó las vibraciones del sentimiento que les unía. La chica era joven con el pelo rojo cobre y los ojos pintados de un color que no era el de ella y el chico podía ser un poco más mayor, moreno y con tres pendientes en la oreja izquierda. Parecían hechos el uno para el otro y cuando la chica inclinó la cabeza, apoyándose en la barandilla de la fuente, para verle de más cerca, él creyó que eran sus amos y que se lo iban a llevar a casa… pero no. Ella lo miró todo lo cerca que pudo sin mojarse y él pudo comprobar que la pareja carecía de chispa. Se apoyaron en la barandilla, se besaron y se fueron.

Por un momento dejó de brillar pensando que nunca encontraría a sus dueños. Es muy posible, se dijo él, mis dueños tienen que ser muy especiales: han de tener la chispa en los ojos, la sonrisa en los labios y las mejillas encendidas como si ya fuera verano. Suspiró, pensando que volvería a tener un día especialmente largo.

Al cabo de dos horas reconoció a un hermano. Lo vio de lejos entre las ropas de esa mujer de pelo cano y con algunas arrugas en el rostro. Su hermano parecía feliz con esa pareja por la forma en la que brillaba y disfrutaba al ver a sus dueños de la mano fuertemente cogidos. Cuando lo reconoció le lanzó un destello de saludo y él le correspondió con otro. Vio como paseaban por la plaza, comentando que hacía ese niño o el aspecto de ese otro joven, y contempló con asombro que su hermano había sobrevivido a los años y a la madurez y que aún continuaba brillando en cada sonrisa. Sintió envidia y quiso ser tan resistente como él, pero sabía que no todo dependía de él, de hecho no dependía casi nada, sino de que la pareja estuviera unida por otros lazos que no fueran físicos.

Cuando se volvió a quedar solo, los rayos de sol lo iluminaban todo con esplendor, ya que era mediodía y le recordaron a esa pareja de jóvenes que pese a que ahora brillaban con fuerza lo único que les quedaba, al final, es caer como se pone el sol. Y sintió tristeza porque él sabía, por propia experiencia, lo que era la soledad.

La plaza quedó vacía en un momento y él dedujo que era la hora de comer. Ese era el momento en que acostumbraba a ver a una o dos parejas corriendo porque no llegaban al restaurante o porque les cerraban el supermercado, algunas tenían a alguno de sus hermanos colgados del cuello o incrustados en un anillo en el dedo anular, otras no, pero eso no era malo, quizás aún no lo habían encontrado o quizás no estaban destinados. A él le gustaba pensar que esas parejas que no lo tenían lo buscaban a él, pero de momento eran ilusiones vanas. Ese día no pasó nadie por la plaza.

Pasó la hora de comer y la gente empezó a volver a la plaza, a caminar un rato antes de volver a casa. Observó los rostros que quedaban más cerca de la fuente y observó sus gestos y movimientos intentando memorizarlos, aún sabiendo que al cabo de unos pocos días, horas o tal vez minutos los olvidaría y sentía pena porque cada persona era especial y quería acordarse de todas. Entonces, se fijó en una mujer de gestos un poco torpes debidos al abultado vientre y la luz roja que procedía de él lo dejo ciego por unos momentos. Era una luz muy bella y matizada, tanto como la joya que la provocaba. Ese sí que era un sentimiento muy fuerte, el lazo que unía a los padres e hijos era irrompible. La vio tocarse la barriga con cariño, susurrándole, seguramente, palabras de amor a la vida que se estaba formando. No pudo contemplarla mucho más ya que solo pasaba de camino, no para quedarse. Sólo por eso el día ya había valido la pena.

Él día se fue acabando y la luna empezó a ascender por un cielo lleno de estrellas, como un orbe blanco de luz en medio de la oscuridad. La plaza se había quedado en silencio, después de un día lleno de palabras y risas, sólo se oía el movimiento del agua de la fuente cuando el viento la acariciaba y el ulular espontáneo de alguna ave nocturna. Él se preparaba para descansar cuando oyó un ruido a lo lejos, más exactamente la repetición de ese ruido. Miró la entrada de la plaza y se dio cuenta de que esa serie de ruidos eran unas pisadas. Un chico y una chica de veinte pico de años iban corriendo hacia la fuente.

- ¡No hace falta que corras! – le dijo la chica al chico casi sin aliento. El chico corría más que ella, así que giró la cabeza y le sonrió como toda respuesta.

Llegaron jadeando y cuando se apoyaron para ver el interior de la fuente pudo apreciarlos mejor. El chico tenía los ojos brillantes como si dentro de ellos estuviesen tirando petardos y las mejillas arreboladas por haber corrido tanto y, la chica tenía una enorme sonrisa en el rostro y las mejillas también rojas como manzanas. Se miraron y se sonrieron con complicidad.

- ¿Es éste? – preguntó ella, cuchicheando.

- Sí – respondió él - ¿A qué es bonito?

- Es el diamante más brillante que he visto nunca – dijo emocionada.

- ¿Ves? Te dije que era cierto, por eso la llaman la plaza del diamante…

- Que raro – él la miró interrogante – me extraña que nadie lo haya cogido antes. – el chico se limito a encogerse de hombros, tampoco lo sabía.

Y cuando ella alargó la mano dispuesta a cogerle de la fuente, él no pudo más que comenzar a brillar con emoción. No se lo podía creer, estaba sucediendo, ¡por fin! Lo cogió y lo apretó fuerte.

El tiempo se detuvo y pareció que el mundo se quedaba en silencio cuando él se dividió en dos y entro en el corazón del chico y la chica. Pensó que había valido la pena cada minuto de espera y que cada segundo de alegría que había tenido hasta ahora no era nada comparado con lo que estaba sintiendo en este mismo instante.

Mientras tanto, ellos tenían la boca semiabierta por la sorpresa y se miraban a los ojos, brillantes. Ella desató la cadeneta de plata que llevaba en el cuello, cogió un extremo y le hizo pasar por él. Después, se la volvió a atar y le apretó fuertemente con la mano, otra vez. La chica vio una mano extendida y levantó la vista sorprendida. Él estaba un poco avergonzado pero la mano estaba firme en su sitio. Ella la cogió con una sonrisa tímida en los labios y volvieron todos juntos a casa.

Antes de abandonar la plaza, el diamante sonrió y dijo adiós.

Aelita

Espejo roto

En un pueblo había un chico que era muy feo. Él no lo sabía, y los habitantes del pueblo hacían ver que era un chico muy guapo. Un día salieron a la venda unos espejos y el chico quería comprarse uno. La gente del pueblo lo quería evitar para que no se viera su cara y se espantase. Un día, pero, el chico consiguió llegar a la tienda y se compró un espejo. Cuando llegó a casa lo colgó en la pared y cuando se miró se espantó mucho y además el espejo se rompió de lo feo que era el chico. Él se quedó muy triste porqué había visto que su cara era muy fea y tuvo una depresión y se fue al médico para intentarse curarla.

Cuando el médico vio la cara que tenía se espantó y le dijo que no quería curarle porqué le daba miedo su cara.

El chico se pasó los siguientes días sin salir de casa porqué tenía miedo de que la gente lo viera. Pero un día encontró una solución: iría a Corporación Dermoestética para que le hicieran una cara más bonita.

La operación fue un éxito y ahora el chico era el más guapo del pueblo. Un día se fue a comprar otro espejo. Lo colgó en la pared y cuando se miró se desmayó de lo guapo que era y el cristal se rompió porqué no podía resistirse a tanta belleza.

El chico no quería ser tan guapo y volvió a Corporación Dermoestética para que le volvieran a dejar como estaba antes.

Cuando se acabó la operación el chico volvía a estar tan feo como antes. Él prefería estar así que no estar como lo habían dejado después de la primera operación.

Cuando pasaron los años, el chico conoció a una chica de otro pueblo que era igual de fea que él. Fueron amigos y el chico estaba muy contento porqué era la primera amiga que tenía desde que era pequeño.

Cuando se fueron mayores se casaron y fueron muy felices, pero eran muy pobres porqué en ningún lugar les dejaban trabajar.

Un día, vieron que por la televisión hacían un concurso de quien rompía más cristales en un minuto. El chico se presentó porqué pensaba que con solo mirar el cristal ya se rompería.

Cuando fue al concurso empezó a romper cristales: solo se ponía delante del cristal y como tenía una cara muy fea, los rompía todos.

Al final consiguió romper 34 cristales y consiguió el récord. Como premio recibió un cheque de un millón de euros.

Él y su chica se pusieron muy contentos y tuvieron un hijo. El hijo era el doble de feo que los padres y se presentó en un concurso del chico más feo del mundo. Él ganó y se convirtió en un chico muy famoso en todo el mundo.

El burro català

Què és l'amor ?

Es una rosa l´amor?

amb les seves flors precioses,

i les fulles doloroses.

Es una malaltia

que fa mal de nit i de dia?

O es un regal de Déu

el que ho fa viure a tot arreu?

Es l´instint de reproducció

el que et fa viure aquest amor?

Quins són els components de l´amor?

Aixó no importa mentre es visqui amb ardor.

Qui ho fa posible tot aixó?

Ho fa posible tu i jo.

O potser l´amor es un engany?

Encara que fos així ho viuria enguany.

Ningú ho sap.

I potser es millor que no ho sapiga cap.

L´amor es molt complicat.

Aixi que ho dono per acabat.

FI

A ti, Mercè Rodorera

De barrio barcelonés,

Mercè Rodoreda fue,

niña muy obediente,

lectora y recitadora excelente.

Ahora el centenario celebramos,

sus obras recordamos

y todos nos alegramos.

Pocos estudios tenía

pero tan trabajadora era

que muchos premios consiguió,

y hasta el rey la guardonó.

Ahora el centenario celebramos,

sus obras recordamos

y todos nos alegramos.

Tenía muy claro su camino,

triunfar era su destino,

la gente leía su obra con pasión,

y ella lo disfrutaba con emoción.

Ahora el centenario celebramos,

sus obras recordamos

y todos nos alegramos.

L’Aloma, el Carrer de les Camèlies o Quanta, quanta guerra

siempre recordaremos

y la Plaça del Diamant.

nunca olvidaremos

Ahora el centenario celebramos,

sus obras recordamos

y todos nos alegramos.

Miauu Miauu!

El treball de l'any Rodorera

- Maria, m’ajudes a fer un treball?

- Miquel, sempre igual! Està bé, va...,digues de que es tracta?

- Doncs mira, de la Mercè Rodoreda. És el centenari, i el Ramon, el professor de

català ens ha dit que havíem de presentar un feina sobre aquesta senyora. Diu que és per millorar la nostra “culturilla”, però jo sincerament, no se ni qui és. M’ajudes? Si us plau?

- D’acord, però no t’hi acostumis eh!

- Per on comencem?

- Doncs mira, el que faria jo, seria: Primer buscar a l’Enciclopèdia Catalana qui era i que va fer. Després podríem ampliar la informació connectant-nos a Internet, i ja ho podríem passar a un document de Word.

El treball ha de constar de portada, índex, introducció, contingut, obres més importants, paraules que no s’hagin entès i per descomptat d’on s’ha extret la informació, ja saps que la font d’on es treu la informació és molt important.

- D’acord, som-hi!

- Si! Diu l’enciclopèdia que...

-... aquesta senyora va néixer el 10 d’octubre de 1908 a Barcelona i va morir el 13 d’abril de 1983 a Girona. Que va ser una persona molt important per Catalunya i que va obtenir el “Premi d’Honor a les Lletres Catalanes” (1980). Que les obres més rellevants que va escriure van ser: Aloma, La plaça del diamant, el Carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra..., Mirall Trencat...

- Espera’t... Tinc un idea! A l’apartat on anomenem les obres més rellevants podríem explicar una mica l’obra que penso que és la més coneguda, “La plaça del Diamant”.

- Molt bé, però hi ha un problema, l’has llegit mai aquesta història?

- Jo no, tu tampoc?

- No, però ara que hi penso podem anar a la biblioteca i llogar-la, tindrem 3 setmanes per llegir-nos-la, en tindrem prou, oi?

- Bona pensada! anem al Carrer Tres Creus o a la Biblioteca dels Safareigs?

- Ens queda més a prop la de la Creu Alta.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Bona tarda. Que ens podría fer el préstec d’aquest llibre?

- I tant! Veig que us agrada la Mercè Rodoreda.

- No és ven bé això, però com que som a l’any del seu centenari i va ser una gran escriptora catalana, ens han fet fer un treball sobre ella i ens voldríem llegir el seu llibre més conegut.

- Així m’agrada nois! Que mostreu una mica d’interès per la cultura, últimament el jovent la va perdent. Doncs aquí el teniu, dia màxim per retornar-lo: el 23 d’abril.

- Moltes gràcies! Fins un altre!

- Adéu nois! Ja m’explicareu com us anirà aquest treball, és molt interessant.

- Va Maria! No t’entretinguis, anem cap a casa i comencem a llegir!

- Anem a la meva habitació i ens posem a llegir-lo junts!

- Gràcies Maria, sinó hagués estat per tu, a hores d’ara ja hauria acabat però no hauria après res, sóc el rei del “copiar i pegar”.

- Miquel, que ens està passant, tot és fosc i molt estrany!

- Vigila Maria!! Mare meva!!! Que caiem en un forat que diu: “any 1960”

- Ep! Miquel que aquest any em recorda alguna cosa, no sé ben bé que, però és clar que algun fet significatiu va passar perquè...

- Ara que ho dius és veritat però que? No em ve res al cap, però és com si aquesta data fes pocs dies que l’hagués sentit. No ho sé però em deixa intranquil, només penso en que portem 5 minuts passant per aquest túnel que és tan estrany i tan amb fosc...

- Miquel! Que em penso que ja ho tinc! És l’any en el que es va escriure la Plaça del Diamant.

- Efectivament Maria!

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Perdona que em podria dir qui és vostè?

- Sóc la Natàlia. Colometa pel meu marit.

- Hola! Nosaltres som en Miquel i la Maria, som de Sabadell, on som?

- Sou el barri de Gracia de Barcelona, exactament a la Plaça del Diamant.

- Gràcies. Que us passa que esteu tant moixa?

- La meva historia és molt llarga, però bé, us l’explicaré. Seieu en aquest banc. Mireu, jo, des de ben joveneta, havia festejat amb en Pere, un noi molt senzill, juganer, treballador... bona persona. Però un bon dia vaig anar al casament de la meva amiga Julieta. Aquesta pla}a estava tota engalanada, com si fos Festa Major, de tantes serpentines i garlandes que hi havia, gairebé{e ni es veia el cel.

Quan vaig arribar els músics ja tocaven, hi havia molta gent, era una festa molt bonica amb musica alegre, però jo no vaig gosar ballar. Quan va acabar la festa i jo ja marxava cap a casa, vaig conèixer en Quimet, un noi molt ben plantat. Vàrem parlar i l’endemà ens vàrem trobar altre cop, i eix{i un dia rere un altre fins que em va demanar si volia ser la seva esposa. Jo me’l estimava, i així que vaig deixar en Pere per en Quimet. Amb el temps va deixar de ser el Quimet que jo havia conegut i es va anar comportant de manera molt diferent. Si ni volia discutir havia de fer el que ell volia, i fins i tot m’havia arribat a pegar alguna vegada.

Jo em vaig adonar que no havia fet bé de quedar-me amb ell i tallar amb en Pere. Al cap d’un temps d’haver-me casat i haver-me comprat el pis, em vaig quedar embarassada de l’Antoni i el cap de poc temps de la Rita. Sort tinc d’ells, eren la meva vida. Jo, que sempre havia treballat despatxant en una pastisseria de dolços, també ho vaig haver de deixar, perquè en Quimet m’hi va obligar.

Estava molt trista, el meu marit va haver d’anar a la guerra i va morir.

- Ei Enriqueta, vine! És la meva veïna la que sempre li explico les meves penes. Ella és gran i té molta experiència de la vida.

-Sabeu? Ara soc sola al mon, sense feina i amb un pis i una moto per pagar,...,i l’Antoni i la Rita! Però ho haig de confessar, encara em recordo d’en Pere, ell si que era una bona persona! Penseu que si hi tornés em perdonaria?

- Aahhh!! Maria, que marxem, on, som, Maria!

- Miquel, no pateixis, no recordes que estem fent el mateix camí? Si home si, el que hem seguit per arribar a la Plaça del Diamant.

- No! No vull tornar a casa, no ens ha pogut explicar com acaba la història ni l’hem poguda ajudar!

- És clar que no! Tingues en comte que el que passarà ja ho ha escrit la Mercè Rodoreda.

- Tens raó! Mira que en soc d’ase!

- Però fixa’t-hi, no trobes que haver estat parlant una estona amb la Colometa, ens haurà anat molt bé per ampliar el teu treball!

- Si! Però per saber el final haurem d’acabar de llegir el llibre.

- Doncs ens hi posem...

- Ramon aquí tens el treball de la Mercè Rodoreda, val?

-Em vaig estar mirant el treball del Miquel i la veritat es que m’ha agradat molt. Miquel comental en general, fes-nos un resum.

-D’acord, mireu tot comença el dia en que la Natàlia, bé la Colometa...

SSSSSSSSSSSSSSTTT!!!

Un circ d'amics

Una vegada hi havia una nena anomenada Elisabet que vivia al barri de la Creu Alta.

Cada dia jugava amb les seves amigues al Parc Catalunya.

Un dia les seves amigues la estaven esperant pero no venia.Van anar a casa seva i la seva mare els hi va dir que tenia una enfermetat que era molt cara de curar i que no podien pagar-la.

Les seves amigues la volien ajudar però no tenien diners.

A l'endema com que no estaven jugant amb ella s'avorrien i van pensar de fer alguna cosa per ajudar-la.

A una se li va ocorrer de formar un circ en que cada nena feia alguna cosa.

I aixi va ser.A l'endema totes estaven practicant;una fent malabarismes,una altra fent magia,l'altra de pallasso,etc,.....

Al cap de una setmana de estar practicant van començar a fer actuacions pagant per entrada 2 euros.

El primer dia van aconseguir 30 euros.

Però si volien guanyar el que costava la cura de la malaltia tenien de guanyar els que havien guanyat 100 vegades més.

En tota la setmana van aconseguir 210 euros.

Al cap de un mes van aconseguir 900 euros però encara els hi faltava molt.

Un dia un director de televisió els hi va oferir una quantitat de diners que ja passava de la quantitat de diners que necessitaven per la cura per anar al seu programa.Elles van acceptar la proposta.

Al cap de una setmana van anar al programa i van participar i els hi van donar els diners.

Quan van sortir del programa van anar rapidament a casa de la Elisabet i li van donar els diners a la seva mare;la van operar i es va poder curar i van tornar a ser felices.

Una carta

El divendres abans de setmana santa, quan anava cap a casa de la meva àvia per la tarda em vaig sentir feliç perquè al cap de quatre dies me n’anava al Marroc amb el meu germà petit i els meus pares. Quan anava de camí em vaig trobar als meus amics que em van dir si podia quedar aquesta tarda al parc(cosa estranya, perquè els divendres mai quedem), i jo els vaig dir que si que podia quedar aquest divendres a al tarda.

Tots els que em van dir si podia quedar a la tarda eren: La Clara, la Mariona, l’Anna, la Georgina, en Joan, en Carles, en Marc, en Eduard i en Miquel. Tots nosaltres som molt amics des de molt petits.

Casi cada dissabte, quan la setmana que ve no tenim exàmens ni deures anem al cinema, a donar una volta o a jugar al parc. Aquell divendres em van dir que era especial. Era especial perquè li fèiem una festa sorpresa a la Sílvia i a en Lluís, que feien anys el mateix dia. Tots estàvem al parc preparant el menjar,el pastís, la pancarta, el confeti, i dues cartes: una per la Sílvia i l’altre per en Lluís. La Mariona i l’Eduard va preparar una broma a la Sílvia i a en Lluís i van anar a parar al parc. La Sílvia i en Lluís van veure una pancarta ven gran que posava: “MOLTES FELICITATS ESPEREM QUE PASEU MOLT BÉ LA SETMANA SANTA”. La Sílvia i en Lluís es van posar molt contents dels regals i de la festa. A la hora de marxar cadascú cap a casa seva que eren les set de la tarda tots els amics els i van donar la carta i la van obrir. A dins el sobre havia una carta que posava que tenien unes entrades per anar al Port Aventura el diumenge. Però l’ho bo es que també anaven tots els que els van preparar la festa sorpresa. Varem dir que quan arribéssim al Port Aventura aniríem a les atraccions que volguéssim i a les vuit de la tarda tots hauríem d’estar a l’entrada del Port Aventura que ens vindria a buscar un autocar i en deixaria a cadascú al parc i després cadascú que vagi a casa seva.

El riu i la barca

Hi havia una vegada un senyor que va participar en una loteria. Aquella loteria era molt especial perquè si guanyaves et tocaven molts diners. A aquell senyor, que es deia Josep, li va tocar el tercer premi. En Josep volia comprar-se una barca i gràcies als diners de la loteria se la va poder comprar.

Per celebrar-ho va convidar a la seva família a pescar amb la barca al riu Llobregat.

Van pescar quinze peixos i els van fregir per dinar. Estaven molt bons i van decidir que el següent dissabte tornarien a anar a pescar.

En Josep va esperar amb molta impaciència aquell dia, i fins i tot es va comprar una canya de vuit-cents euros, perquè encara li sobraven diners de la loteria.

El dissabte quan estaven pescant, se’ls va aparèixer un drac de quatre caps. La família tenia molta por i van saltar de la barca. El drac es va tirar un pet i va sortir foc, que va anar a parar a la barca i es va cremar. El drac es va enfonsar i en Josep volia venjar-se i es va capbussar per intentar matar-lo. La seva família va intentar impedir-ho, però no ho van aconseguir. En Josep va perseguir el drac, però el drac nedava molt més ràpid que ell i no el va poder atrapar.

En Josep i la seva família ho van explicar a la gent del seu poble però ningú s’ho va creure. L’alcalde va dir que demà aniria al riu per comprovar si deien la veritat.

L’endemà l’alcalde se’n va anar al riu però no va veure cap drac i va tancar a la presó en Josep i la seva família per dir mentides. En Josep a la presó va tenir un somni molt estrany: va somiar que matava el drac i que es tornava molt ric.

Quan va sortir de la presó va llogar una barca i va anar al riu Llobregat. Allà se li va tornar a aparèixer el drac, i ell va agafar la seva escopeta i li va col·locar una bala de plata. Va disparar al drac i li va començar a caure sang. Aquella sang era molt especial perquè era d’or. Va posar el drac a la seva barca i va tornar al seu poble. Quan va tornar, va ensenyar el drac al seu poble i l’alcalde li va demanar perdó. En Josep va vendre la sang del drac i va guanyar molts diners.

Amb els diners que havia guanyat es va comprar una barca molt més gran de la que havia tingut abans. També es va comprar una mansió a prop del riu Llobregat perquè així podia pescar quan volia.

Cada dia anava a pescar i guanyava molts diners. Un dia es va comprar una canya de pescar balenes i amb la seva barca se’n va anar al mar Mediterrani per pescar-ne alguna. Es va passar tot un dia intentant pescar-ne però al final ho va deixar estar. En Josep va buscar a internet on podia trobar balenes blaves i va veure que només n’hi havia als oceans i que en el mar Mediterrani no n’hi havia.

Ell va anar al oceà Atlàntic perquè volia pescar-ne. Al cap de molts dies va poder veure una balena blava. Quan li va tirar la canya per pescar-lo se li va trencar. Ell es va decepcionar molt perquè l’havien estafat.

Va tornar a la seva mansió i va continuar pescant peixos.

Un dia mentre pescava va veure un fantasma que tenia la silueta de un drac i el fantasma li va dir:

--- Tornaré i et mataré perquè vull venjança, venjança, venjança, venjança ...

I va desaparèixer per l’horitzó.

Burro català

La plaça del diamant (3)

Divendres 3 de març de 2007 14:00

Des de que la Luisa s’ha llegit aquell llibre, el de la plaça dels diamant, que no sap dir una frase sense dir el títol d’ aquest llibre, que si trobarà un plànol, que si es farà rica, que si no em donarà res...

N’estic farta!

Avui li he dit, junt amb la Ivet que tot això es una bestiesa. Ella, ens ha dit que tenia un plànol i que aquesta nit se n’aniria a la plaça que hi ha al costat de l’escola a cava i així trobarà el diamant, a mes a mes es a dit que ena el passaria per la cara perquè així ens morirem d’enveja. Jo me aguantat però la Ivet s’ha posat com una moto i ara jo també he d’anar cap a la plaça, amb la Ivet, i li farem una broma a la Luisa.

Divendres 3 de març de 2007 22:00

Tot ha sortit com la seda. Em amagat un diamant de plàstic de la meva diadema i la Luisa, quan la trobat, a fet cara de victòria i ha començat a fer saltirons. Em passat molt fred però a valgut la pera seguir-la fins al banc on li han dit que el diamant era de plàstic. Primer s’ha posat blanca, desprès groga i quan ens a vist vermella. Ha posat una cara digne d’una foto.

pucca

Mirall Trencat

En aquesta època de l’any, el sol s’amagava més de pressa; lentament anava descendint de la cúpula celestial fins a desaparèixer per l’horitzó. La lluna ocupava el seu lloc amb rapidesa i avui, estava decreixent, com una C gegant al univers, però petita des de la Terra. Estaven en una carretera secundaria, per tant, no es veien estrelles al cel fosc.

Els arbres passaven a la velocitat de la llum per la finestra de la Meritxell i ella se’ls mirava pensativa i amoïnada. El seu pare, en Joan, se la mirava des de el seient del conductor preocupat. La seva filla ja tenia dotze anys i s’estava fent gran. Ell sabia que a aquesta edat, es començava a entrar a la adolescència i era en aquest temps quan els nens es tornaven adults i maduraven, passant per l’època en què deixaven d’explicar coses als pares. En Joan no volia perdre la confiança amb la Meritxell, però tampoc volia pressionar-la. Se la va mirar per darrere vegada, i es va decidir.

- Què et passa, Txell? – li va preguntar.

- Res – va respondre ella i a ell no li va sorprendre.

Es van quedar en silenci, un altre cop. En Joan va mirar pel retrovisor i va canviar de carril. Es va passar una mà pels cabells mentre pensava, si ho tornava a intentar un altre cop.

- Avui... – va començar la Meritxell i el seu pare es va alegrar de que no haguessin perdut la confiança.- Avui m’he sentit incòmoda amb els meus amics.

- Incòmoda? – va preguntar en Joan, preocupat.

- Bueno... no ben bé, - va dir i va mirar-se les mans que estaven agafades – m’he sentit... rara.

- Rara?

La Meritxell va bufar, no sabia perquè havia obert la boca si no la comprenia. Va tornar a mirar la finestra i els arbres passar, enfadada.

- Ho sento, Meritxell – va disculpar-se en Joan, al veure que s’havia empipat. – Es que no t’entenc.

- No hi ha res a entendre, papa. – va dir la Txell. – Avui al matí, m’he sentit rara amb els meus amics. Res més, ja està.

També, s’havia d’apuntar a la llista de les coses que els hi passen als adolescents: els canvis d’humor. Ell va sospirar i va intentar enfocar-ho d’una altre manera.

- Però, per què t’has sentit rara, Txell?

La nena es va mirar al seu pare valorant si valia la pena explicar-li i si li serviria d’alguna cosa. En Joan va mirar la seva filla i li va somriure.

- Estàvem al patí, asseguts a un banc. – va decidir explicar-li la Meritxell. – Hi havia la Paula, en Toni, la Mònica, el Xavi, l’Ester i jo i, de cop, la Paula ha començat a parlar d’un nou programa que fan a la televisió i que a mi no m’agrada gens. – va sospirar – Mentre ella no parava de parlar, jo he observat els meus amics i estaven entusiasmats, amb el programa. I llavors, m’he sentit incòmoda, rara, com si no fossin els meus amics de sempre. – va sospirar altre cop i va arrufar els llavis.

El pare, de seguida, va identificar el problema, però una altre vegada no sabia com dir-li sense que s’enfadés ni s’entristís.

- Potser, ha estat avui que estàs més cansada i t’ho has pres més malament. És normal,que no coincidiu en tot.

- Ja, però no és només avui. Porto una temporada amb ells que no coincidim amb res. – va rebatre ella.

En Joan va parar en el semàfor d’abans de la rotonda i la va mirar fixa als ulls, pensant si era prou gran per entendre el que li anava a dir.

- Potser, es que has canviat, que t’has fet gran i ja no t’interessen les mateixes coses que abans. – va dir-li arrancant el cotxe.

- I no poden ser ells, els que han canviat? – va preguntar-li amb una especia de suplica als ulls.

- No ho crec,– i al veure com ella es posava més trista, va afegir ràpidament – però créixer no és dolent. Ja ho veuràs com d’aquí poc, maduraran.

- Però, i si al créixer, a ells no els hi agraden les mateixes coses que a mi?

- Llavors, no passaria res, perquè encara que no us agrades el mateix, continuaríeu sent amics.

- No ho crec – es va queixar.

Aleshores, es va enfurrunyar, va agafar el cinturó del cotxe amb les dues mans i va tornar a mirar per la finestra.

- Doncs, és així, Txell – va dir serio. La nena se’l va tornar a mirar. – Mira, jo vaig passar per una cosa semblant quan era jove... potser, era tres o quatre anys més gran que tu i em vaig adonar, de sobte, que els meus amics i jo no teníem tantes coses en comú. I em vaig espantar, perquè pensava com tu, que els perdria si se n’adonaven. – Va fer una pausa per pensar com continuar. – Llavors, vaig decidir imitar-los, com si fossin un mirall al que jo em tenia que mirar cada dia per saber que havia de fer en cada moment, per no equivocar-me i fer o dir alguna cosa que de veritat m’agradés o pensés.

Quan la pausa que va fer es va allargar, la Meritxell es va adonar que no continuaria si no li donava una espenta.

- I llavors, què va passar? – va preguntar ella.

- Llavors, una noia que havia començat a venir al nostre grup recentment, em va dir: “Em caus bé, però no sé qui ets”. Els del grup van començar a riure i a dir que em deia Joan i que ja m’havia vist abans. Jo no vaig riure, ella m’estava mirant fixament i jo sabia que ho deia per la meva manera de comportar-me tant, al cap i a la fi, falsa. – va minvar la marxa perquè s’acostaven a casa - Aleshores, el mirall es va trencar i vaig decidir comportar-me tal com era. Els meus amics al principi es van sorprendre una mica, però després van continuar com fins llavors.

Es va fer el silenci mentre passaven pel carrer de casa seva, aparcaven i sortien del cotxe. La Meritxell lluïa un somriure a cada pas, i en Joan estava content de que la seva filla ho hagués entès.

- Per cert, papa, què va passar amb aquella noia? – però no va a arribar a saber la resposta, perquè va veure la seva mare passejant el gos – Hola, mama! – va cridar.

La Teresa va saludar la seva filla amb una abraçada i després va mirar fixament al seu marit. En Joan va somriure, es va acostar a ella i li va fer un petó.

Atilea