La Júlia corria cap a la casa per la platja. La sorra li entrava a les sabates però li donava igual, l’única cosa que volia era ser a casa. Es va aturar davant de la porta i va trucar al timbre. La mare va obrir la porta, es van saludar i la petita nena va anar corrent fins al jardí. Li maravellava aquel jardí vora el mar, era un lloc d’ensomni. La gespa sempre era verda, hi havia arbres fruiters i flors de tots els colors i formes. Al mig d’aquell paradís hi havia una font on hi nadaven peixets de color taronja. Per a la Júlia aquell era el seu món secret. Era el lloc on imaginava les seves grans aventures: amb princeses, prínceps, bruixes, dracs i sobretot fades. Més d’una vegada li havia semblat veure una d’aquelles entremeliades i menudes criatures amb ales que jugaven entre les flors però, com ella ja sabia, només li havia semblat veure-les. Va córrer fins a la font i va sentar-s’hi. Posava els seus petits dits a l’aigua, espantant els peixos, i els tornava a treure. Passada una estona la mare li va portar el berenar: galetes i un got de llet.
- Menja-t’ho tot eh!- va dir la mare.
- Si mama- va respondre ella.
- Vine, et vull ensenyar una cosa.
- Què mama? Què és?- estava impacient, volia saber la sorpresa que la seva mare li volia ensenyar.
Van anar a la zona més amagada del jardí, on hi havia les flors més boniques, i després de regirar una estona per allà la mare va trobar el que estava buscant.
- Mira Júlia, és un capoll, aquí dintre està creixent una papallona.
- A siii…?- la cara de la petita nena es va il·luminar i va apropar-se al lloc on dormia aquell petit insecte.- I quan pararà de dormir aquí dins mama?
- No ho sé, però em sembla que encara falten uns quants dies. Vols venir a dintre? El sol s’està ponent i comença a fer més fred.
- No, vull quedar-me aquí- estava immersa en els seus pensaments, la Júlia ja no escoltava el que li deia la seva mare, només podia pensar en la papallona que sortiria d’aquell embolcall.
- Està bé però no tardis gaire.
La mare se’n va anar cap a l’interior de la casa i mentres la nena agafava un petit tamboret de fusta i es sentava davant del capoll.Després de deu minuts la mare va tornar.
- Júlia va, ara sí que has d’entrar cap a dins.
- Però, i si no veig com surt i se’n va?
- Tranquila, estic segura de que t’esperarà.
- Segur?
- Segur, fes-me cas.
La seva filla la mirava desconfiada, però al final es va aixecar i va anar corrent cap a dintre. La mare va agafar el tamboret i se’l va endur, deixant sol a aquell capoll tan important per a la Júlia. Després de sopar, abans d’anar-se’n a dormir la nena va córrer pel jardí fins a arribar al lloc on reposava, impertorbable, el capoll.
- Bona nit- va dir- demà et vindré a veure.
Va tornar corrent cap a la casa i se’n va anar al llit.
- Bona nit mama.
- Que somïs en els angelets petitona.- Va somriure la mare.
La nena va tancar els ulls i va sentir com la mare tancava la porta. Aquella nit, la Júlia va somiar en aquell petit capoll que l’esperava al jardí…
“Estava amb els ulls molt oberts, contemplant el que estava passant, el capoll s’obria, però d’ell n’estava sortint un ésser més bonic, fins i tot, que una papallona: una fada. La petita se la va mirar sorpresa:
- Ets una fada?
- Si- va dir somrient i volant al voltant de la seva descobridora.
- I com et dius?- va preguntar la nena amb els ulls com dos plats.
- Mmm… no ho sé, encara no tinc nom. Ningú me l’ha posat.
- Et diràs… Lila. T’agrada?
- Lila! Sí, un bon nom per a una fada- somreia amb aquella cara tan bonica i dolça i movia les seves ales del color del seu nom mentres mirava aquella personeta per a ella tan immensa.
- I ara què faràs?
Aquella pregunta va sobtar a la fada- Doncs, ara que ho dius, no ho sé.
- Vols que t’ensenyi el jardí?
- Sí, siusplau!
Així que les dues amigues van recórrer cada tram del jardí juntes i la Júlia li explicava i ensenyava totes les maravelles d’aquell lloc.
- I on viuràs?
- M’agradaria viure en el lloc més bonic del jardí.- Deia mentres volava fregant l’aigua de la font.
- Ah, ja sé!- va dir la Júlia- segueix-me.
Van arribar fins a l’arbre més gran i vell que hi havia al jardí. Hi tocava el sol, i en el tronc es podia observar un forat d’una mida considerable a una alçada que la Júlia no arribava.
- Aquí viuràs! Dintre del forat. Mira, hi toca el sol, tens flors al voltant, veus la font des d’aquí dalt…
- És perfecte!
- Ara torno- i la nena va desaparèixer dintre de la casa.
Després de cinc minuts va tornar tota carregada. Portava entre les dues mans uns mobles ben petits, que semblaven d’una casa de nines.
- Tindràs mobles i tot! Ja veuràs.- va deixar tots els objectes al peu de l’arbre i va intentar arribar a la zona del forat, però era massa baixeta. Va tornar corrents cap a la casa i va portar un tamboret. Ara sí que arribava!
Quan va acabar de col·locar-ho tot la fada es va sentar a una de les cadiretes de la seva nova casa.
- Que maca!- va dir l’amiga amb ales.
La Júlia tot i estar sobre el tamboret només podia veure si es posava de puntetes i l’únic que veia d’ella la fada era el front i els seus ulls grans i verds.
No s’havia ni adonat de l’estona que havia passat però ja era de nit i havia de tornar a casa.
- Fins demà Lila!
- Fins demà Júlia!- la petita fada li va donar un petó al nas.
La nena va baixar del tamboret i va córrer cap a la casa i just quan es va adormir…”
- Júlia, Júlia…- la veu dolça de la mare la va despertar- Júlia, és hora d’anar a l’escola. Ja és de dia.
