La veritat, no m’acabava d’agradar aquella nova habitació. La mare va decidir
d’omplir aquell cuarto on no hi posavem res desde feia molt de temps amb
moltíssimes nines de l’àvia per recordar-la, ja que havia mort feia pocs dies.
Primer, la mare em va demanar la meva opinió, ja que deia que l’habitació la
tindria jo, i que li feia molta ilusió que les guardes, i així passaria de
generació en generació.
Però, quan entro a l’habitació, em venen esgarrifançes i molta por, perquè
em dóna una gran sensació de profunditat i sembla com si totes les nines
apuntessin els ulls cap a mi i no paressin de mirarme.. Però, això no li
explico a ningú perquè pensaran que estic boja.
Ja era l’hora de sopar, així que vaig anar cap a la cuina per veure si el sopar
era fet. Vaig entrar i vaig veure la mare parlant pel teléfon. Va penjar i em
va dir que havia trucat la meva tieta, perquè la meva cosina es quedava a
dormir.
La meva cosina és diu Katy, és molt eixerida i té sis anys, li agraden molt les
barbies, com l’àvia. Aquella nit és quedava a dormir, perquè, segons la meva
mare, la meva tieta tenia un comprimís aquell vespre, i no podia cuidar de la
Katy
- DIIING, DOONG...
Van trucar a la porta.
- Mama, ja hi vaig jo.
Vaig obrir la porta i vaig veure la meva cosina amb el seu somriure de
sempre a la cara.
- Hola, cosineta. Què tal?
- Bé, bé. Passa...
La Katy va entrar amb els ulls ben oberts i va cridar:
- Hola tieta, ja sóc aquí, t’he trobat molt a faltar aquests dies que no ens
em vist.
- Hola Katy, jo també t’he trobat molt a faltar. Filla, ensenyali a on dormirà,
jo aniré a recollir la cuina. – deia la meva mare mentre baixava les escales.
Li vaig fer un senyal a la Katy i em va seguir. Vem pujar les escales i vaig
dir-li:
- Katy, aquí és on dormiras, estic segura que t’agradara molt, perquè està
tot ple de nines, i oi que a tu t’agraden molt les nines? – vaig dir no molt
segura.
- Sí, sí. M’agraden molt les nines, moltes gracies, cosineta.
Vaig obrir la porta i li vaig ensenyar. De sobte, la Katy va posar una cara
molt terrorífica.
- Però, que et pasa? No m’havies dit que t’agradaven molt les nines?
- Sí..., però... en aquests dies he canviat d’ opinió. Adéu... – després de dir
això, la Katy va sortir esbufejada.
- Tieta, tieta... Vull dormir a l’ habitació de la cosineta... Es que ara no
m’agraden les nines... – vaig sentir dir a la Katy des del menjador.
- D’acord, d’acord. Faré dormir a la teva cosina a la sala de les nines.
En sentir això vaig baixar corrents a demanar una explicació.
- Però, mare... Jo ja estic acostumada al meu llit, no me’l pots canviar, em
farà mal l’esquena....
- Prou, filla. Faràs el que jo et mani, i prou. – va dir la meva mare amb un to
de veu molt greu.
Jo m’hen vaig anar a la sala de les nines i vaig tapar-les totes amb mantells,
vaig fer el llit de la sala i em vaig portar el meu ninot preferit per dormir.
- Va noies, que és l’hora de dormir, cadascú al seu llit. Bona nit.
- Sí, bona nit! – vam exclamar alhora la Katy i jo.
Vaig encendre el llum i vaig entrar a la sala, pensant que no era res, i que
dormiria i després em despertaria i no hauria passat res, però la por sempre
la portaba a dins i de totes les maneres que havia pogut no m’he l’havia
pogut treure de sobre. Vaig ficar-me a dins del llit, em vaig tapar, vaig
agafar fort el meu ninot per dormir, i vaig tancar els ulls amb força, i
després em vaig calmar i em vaig adormir.
Passat un temps, sentia unes veus que em cridaven, i jo em vaig despertar.
Eren... eren... Eren les nines de la prestatgeria que em cridaven
desesperadament.... I tenien el mateix tamany com jo, però aquesta vegada
em sembla que era jo la petita, no elles les grans.
- Va, corre, que ens has d’ajudar a treure aquestes coses que ens han ficat
a sobre.
Vaig mirar cap adalt i vaig veure els mantells que jo havia posat aquesta
mateixa nit a les prestatgeries.
- Eemmm.... d’acord, us ajudaré. – vaig dir fent-me la inocent.
- Molt bé, que ens faries el favor de pujar per aquesta escala, i treure
aquestes cortines que ens han ficat aquí?
- Sí, es clar.
- Però, abans li hem de ficar el seu llaçet de nina. Que no veieu que no en
porta? Cap nina pot anar sense el seu llaçet.
La nina es va acostar cap a mi, i em va ficar un maco llaç vermell brillant,
semblant al que portaven elles.
- Aquí tens, el teu llaçet.
- Gracies. – vaig dir amb un somriure a la cara, perquè la veritat, aquell
llaçet era molt maco i m’agradava.
- Perdoneu, però no podem fer aquesta feina després?
- Perquè, que et passa?
- La veritat, tinc una mica de son. Què podria dormir una estoneta?
- Oh, es clar que sí.
Em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls.
De sobte, va sonar un bip, bip, bip...
Vaig obrir els ulls i vaig tancar el despertador. Eren les vuit del matí. Però,
tornava a estar a la meva casa? Vaig recordar el somni, el de les nines, però
les nines del somni eren les mateixes de la prestatgeria. Vaig treure els
mantells de sobre la prestatgeria, vaig mirar les nines i vaig fer un
somriure. Ara les nines ja no em donaven por. Vaig anar al lavabo a
rentar-me la cara i en aquell moment em vaig mirar al mirall i al meu cap i
havia el llaçet vermell brillant que m’havien donat les nines en el somni. Però
com podria ser que ara tingues el llaç al cap? Però, no em vaig espantar, sinò
al contrari, pensava que era un bonic regal de les nines, i sobretot de la
meva àvia. Tenia clar que aquell llaçet també passaria de generació en
generació.
