- Maria, m’ajudes a fer un treball?
- Miquel, sempre igual! Està bé, va...,digues de que es tracta?
- Doncs mira, de la Mercè Rodoreda. És el centenari, i el Ramon, el professor de
català ens ha dit que havíem de presentar un feina sobre aquesta senyora. Diu que és per millorar la nostra “culturilla”, però jo sincerament, no se ni qui és. M’ajudes? Si us plau?
- D’acord, però no t’hi acostumis eh!
- Per on comencem?
- Doncs mira, el que faria jo, seria: Primer buscar a l’Enciclopèdia Catalana qui era i que va fer. Després podríem ampliar la informació connectant-nos a Internet, i ja ho podríem passar a un document de Word.
El treball ha de constar de portada, índex, introducció, contingut, obres més importants, paraules que no s’hagin entès i per descomptat d’on s’ha extret la informació, ja saps que la font d’on es treu la informació és molt important.
- D’acord, som-hi!
- Si! Diu l’enciclopèdia que...
-... aquesta senyora va néixer el 10 d’octubre de 1908 a Barcelona i va morir el 13 d’abril de 1983 a Girona. Que va ser una persona molt important per Catalunya i que va obtenir el “Premi d’Honor a les Lletres Catalanes” (1980). Que les obres més rellevants que va escriure van ser: Aloma, La plaça del diamant, el Carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra..., Mirall Trencat...
- Espera’t... Tinc un idea! A l’apartat on anomenem les obres més rellevants podríem explicar una mica l’obra que penso que és la més coneguda, “La plaça del Diamant”.
- Molt bé, però hi ha un problema, l’has llegit mai aquesta història?
- Jo no, tu tampoc?
- No, però ara que hi penso podem anar a la biblioteca i llogar-la, tindrem 3 setmanes per llegir-nos-la, en tindrem prou, oi?
- Bona pensada! anem al Carrer Tres Creus o a la Biblioteca dels Safareigs?
- Ens queda més a prop la de la Creu Alta.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Bona tarda. Que ens podría fer el préstec d’aquest llibre?
- I tant! Veig que us agrada la Mercè Rodoreda.
- No és ven bé això, però com que som a l’any del seu centenari i va ser una gran escriptora catalana, ens han fet fer un treball sobre ella i ens voldríem llegir el seu llibre més conegut.
- Així m’agrada nois! Que mostreu una mica d’interès per la cultura, últimament el jovent la va perdent. Doncs aquí el teniu, dia màxim per retornar-lo: el 23 d’abril.
- Moltes gràcies! Fins un altre!
- Adéu nois! Ja m’explicareu com us anirà aquest treball, és molt interessant.
- Va Maria! No t’entretinguis, anem cap a casa i comencem a llegir!
- Anem a la meva habitació i ens posem a llegir-lo junts!
- Gràcies Maria, sinó hagués estat per tu, a hores d’ara ja hauria acabat però no hauria après res, sóc el rei del “copiar i pegar”.
- Miquel, que ens està passant, tot és fosc i molt estrany!
- Vigila Maria!! Mare meva!!! Que caiem en un forat que diu: “any 1960”
- Ep! Miquel que aquest any em recorda alguna cosa, no sé ben bé que, però és clar que algun fet significatiu va passar perquè...
- Ara que ho dius és veritat però que? No em ve res al cap, però és com si aquesta data fes pocs dies que l’hagués sentit. No ho sé però em deixa intranquil, només penso en que portem 5 minuts passant per aquest túnel que és tan estrany i tan amb fosc...
- Miquel! Que em penso que ja ho tinc! És l’any en el que es va escriure la Plaça del Diamant.
- Efectivament Maria!
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Perdona que em podria dir qui és vostè?
- Sóc la Natàlia. Colometa pel meu marit.
- Hola! Nosaltres som en Miquel i la Maria, som de Sabadell, on som?
- Sou el barri de Gracia de Barcelona, exactament a la Plaça del Diamant.
- Gràcies. Que us passa que esteu tant moixa?
- La meva historia és molt llarga, però bé, us l’explicaré. Seieu en aquest banc. Mireu, jo, des de ben joveneta, havia festejat amb en Pere, un noi molt senzill, juganer, treballador... bona persona. Però un bon dia vaig anar al casament de la meva amiga Julieta. Aquesta pla}a estava tota engalanada, com si fos Festa Major, de tantes serpentines i garlandes que hi havia, gairebé{e ni es veia el cel.
Quan vaig arribar els músics ja tocaven, hi havia molta gent, era una festa molt bonica amb musica alegre, però jo no vaig gosar ballar. Quan va acabar la festa i jo ja marxava cap a casa, vaig conèixer en Quimet, un noi molt ben plantat. Vàrem parlar i l’endemà ens vàrem trobar altre cop, i eix{i un dia rere un altre fins que em va demanar si volia ser la seva esposa. Jo me’l estimava, i així que vaig deixar en Pere per en Quimet. Amb el temps va deixar de ser el Quimet que jo havia conegut i es va anar comportant de manera molt diferent. Si ni volia discutir havia de fer el que ell volia, i fins i tot m’havia arribat a pegar alguna vegada.
Jo em vaig adonar que no havia fet bé de quedar-me amb ell i tallar amb en Pere. Al cap d’un temps d’haver-me casat i haver-me comprat el pis, em vaig quedar embarassada de l’Antoni i el cap de poc temps de la Rita. Sort tinc d’ells, eren la meva vida. Jo, que sempre havia treballat despatxant en una pastisseria de dolços, també ho vaig haver de deixar, perquè en Quimet m’hi va obligar.
Estava molt trista, el meu marit va haver d’anar a la guerra i va morir.
- Ei Enriqueta, vine! És la meva veïna la que sempre li explico les meves penes. Ella és gran i té molta experiència de la vida.
-Sabeu? Ara soc sola al mon, sense feina i amb un pis i una moto per pagar,...,i l’Antoni i la Rita! Però ho haig de confessar, encara em recordo d’en Pere, ell si que era una bona persona! Penseu que si hi tornés em perdonaria?
- Aahhh!! Maria, que marxem, on, som, Maria!
- Miquel, no pateixis, no recordes que estem fent el mateix camí? Si home si, el que hem seguit per arribar a la Plaça del Diamant.
- No! No vull tornar a casa, no ens ha pogut explicar com acaba la història ni l’hem poguda ajudar!
- És clar que no! Tingues en comte que el que passarà ja ho ha escrit la Mercè Rodoreda.
- Tens raó! Mira que en soc d’ase!
- Però fixa’t-hi, no trobes que haver estat parlant una estona amb la Colometa, ens haurà anat molt bé per ampliar el teu treball!
- Si! Però per saber el final haurem d’acabar de llegir el llibre.
- Doncs ens hi posem...
- Ramon aquí tens el treball de la Mercè Rodoreda, val?
-Em vaig estar mirant el treball del Miquel i la veritat es que m’ha agradat molt. Miquel comental en general, fes-nos un resum.
-D’acord, mireu tot comença el dia en que la Natàlia, bé la Colometa...
SSSSSSSSSSSSSSTTT!!!
