Un dimecres 3 d’abril del 2007, l’ajuntament de Sabadell va rebre una carta que canviaria dràsticament la manera de viure dels Sabadellencs. La carta era d’un italià que es deia: “ Mario Pistolleta “. Ens informava que havia planejat un segrest, i que aquest seria el segrest més important de l’historia de la màfia italiana. Ell va venir només per efectuar el segrest. La carta estava amb català no sabíem el motiu però suposàvem que era perquè l’entenguéssim. En aquella carta deia això:
Hola em dic Mario pistolleta, m’agradaria informar que nosaltres , la millor màfia del món sencer, hem organitzat un segrest, serà el millor segrest de la història de la màfia italiana.
Tenim a una persona que es necessària per la ciutat de Sabadell, com que sé com són els hi diré a qui tenim, tenim al vostre alcalde. Si voleu recuperar el vostre alcalde heu de contactar amb nosaltres, avui a les 12:00 de la nit trucarem al telèfon de l’ajuntament.
I sobretot res de polícia si no voleu que el vostre alcalde mori !
Mario Pistolleta
Aquella nit varem estar tots els diputats i companys de partit al costat del telèfon intentant negociar perquè ens tornessin al alcalde sa i estalvi.
Quan va sonar el telèfon, jo vaig agafar-lo:
– Si – vaig dir atemorit.
– El tenim aquí – va contestar ell.
– Deixa que si posi si us plau
– No !
– Vull saber si esta bé
– Esta aquí amb mi
– Hola – va dir l’alcalde
– Ja està ja l’has sentit – em va dir
– Sí, ara ja estem més tranquils
– Si el voleu, només cal que em doneu tres milions d’euros amb bitllets no consecutius
– D’acord, a on i com? – vaig contestar
– A la plaça Granados, dins una maleta negra esportiva, la deixareu a sota la font on hi trobareu un diamant. Teniu fins el divendres dinou d’aquest mes capisci ?
– Capisci, capisci
– I res de policia perquè si no ...
– D’acord
El divendres dinou tots els de l’ajuntament estàvem molt estressats, per això quasi ningú no es va dirigir la paraula, que si guardar els diners a la bossa, pactar amb la policia, tot i que en Mario ens havia dit que no, ells ens havien assegurat que no es notaria que hi eren, tot i això nosaltres teníem por que se n’adonessin i que desprès ens quedéssim sense alcalde. I també preparant els diners que per descomptat eren consecutius. Ara ja era tot apunt i se’ns havien fet les 10:00 de la nit, només teníem dues hores per poder arribar a la plaça Granados i buscar el diamant. Jo vaig ser voluntari per anar-hi, tot i el risc que comportava vaig dir que n’estava segur, em van col·locar in micròfon al pit i una càmera a la maleta i varem agafar el cotxe que em va deixar al carrer Garsilazo davant d’una escola que segons m’havien dit es deia Escola del Carme. Vaig mirar al meu voltant, que no em seguís ningú i vaig dirigir-me a la plaça on havíem quedat, un cop allà vaig mirar a la font i com que n’hi ha tantes no sabia en quina era, però vaig veure una cosa que brillava i m’hi vaig acostar, hi havia el diamant, ...una carta ? La vaig obrir i deia:
VINE A L’ESCOLA ON T’HA DEIXAT EL TEU COTXE .
Mario Pistolleta
Em vaig dirigir direcció a l’escola i allà vaig veure que les portes eren obertes, vaig entrar, tot era molt fosc, però hi havia llum a una de les sales que hi havien entrant a la dreta allà hi havia uns sofàs vermells i una taula al mig, hi havia gent, vaig entrar i vaig veure l’alcalde lligat i amb una mordassa a la boca , i al seu costat un home que semblava un mafiós. Li vaig deixar la maleta a sobre la taula .
- Ja està, ja tens els diners!
- Si, però encara vull que facis una altre cosa.
- Digues.
- Obre-la i conta’ls.
- D’acord. – vaig obrir la maleta i els vaig contar
Mentre jo obria la maleta ell es posà la mà a dins l’americana i tragué una pistola en, adonar-me’n jo tragué la que portava i ens apuntarem mútuament, ell em digué:
- Millor que no ho facis.
- No sé si te n’has adonat però tens les de perdre.
- A si ? – va dir posant-se la pistola al cap.
- No, no ho facis, es millor passar una anys a al presó que no pas acabar amb la teva vida !
- Tens raó, però si deixo que m’atrapeu, en Mario em vindrà a buscar quan em deixin en llibertat i desprès em matarà. Jo prefereixo morir ara.
- No veus que si ens ajudes a atrapar-lo pots sortir guanyant ? Després si et veus amenaçat només cal que ens ho diguis.
De cop l’alcalde s’aixeca i agafa la seva pistola i li tira un tret.
- To mereixies – diu rient
- Però que fas !, no veus que era inofensiu !
- Ja però era i serà un delinqüent
- Tu si que ets un delinqüent !
Es sent un tret i em toca a la cama, l’alcalde surti cames ajudeu-me, em deixa allà a terre ferit, de cop em donen un cop al cap i em quedo estabornit. I des d’ aquell moment no recordo res més.
Fi
