Són les dotze de la nit, i estic en el meu llit pensant. El que m’ha passat avui no ho oblidaré mai. Sempre havia desitjat que arribés aquest moment. Tota la meva vida somiant-t’ho i finalment ho he aconseguit. Aquest matí m’he trobat al mig d’una plaça, vestida de blanc i amb un ram a la mà. Estava al costat de la persona que més m’estimo en aquest món i que espero passar-m’hi la resta de la meva vida. La plaça estava plena a vessar de gent que coneixíem: familiars, amics... són tan feliços com nosaltres, o si no ho estan almenys ho sembla. Per si encara no ho heu endevinat avui m’he casat. Jo que sempre havia somiat en casaments romàntics, dinars amb els convidats... però no, sóc així i el meu casament no podia ser normal. Al començament ho semblava però no ha estat així. La història més o menys ha anat així:
“ A les dotze he arribat a l’església amb el meu pare. Tots els convidats ja hi eren i ell també. Quan l’he vist no he pogut evitar pensar el que feia ja que era un pas molt important per mi. He travessat el passadís i m’he posat al seu costat. Al davant hi havia el capellà. Ha estat parlant durant un bon rato i de sobte m’ha dit:
-Jana Mir Borràs vols per espòs a Aleix Casademunt Ribó ?
Jo que n’havia estat tan segura des de que m’ho va demanar, en aquell moment tenia por, por d’equivocar-me, de no fer el correcte, però el vaig mirar, vaig agafar aire i vaig dir:
-Si, vull.
Llavors el capellà el va mirar i li va dir:
-Aleix Casademunt Ribó vols per esposa a Jana Mir Borràs?
L’Aleix em va mirar i va dir:
-Si, vull.
Ens varem ficar els anells que ens comprometien i ens varem fer un petó. En aquell moment vaig ser molt feliç, feliç d’estar al seu costat, d’haver-l’hi dit que si, que ell també ho hagués dit.
Els convidats van sortir primer, a darrera ho varem fer nosaltres. Ens van tirar arròs i van cridar:
-Visca els nuvis!
Després tots varem anar tirant cap a una plaça, per ser més exactes la plaça de la Roda. Estava a uns 500 metres de l’església. Varem anar allà per esperar a una limusina que l’Aleix havia llogat exclusivament per ell i per mi per anar a fer-nos les fotos. Els convidats hi havien d’anar amb cotxe i s’esperaven a que nosaltres marxéssim per anar cap al restaurant.
Ens varem esperar cinc minuts, deu minuts, un quart d’hora, i la limusina no arribava. L’Aleix va trucar a la companyia i ens van dir que ja feia més de mitja hora que havia sortit i que ja havia d’haver arribat i si no, que ho estaria a punt de fer. Així que ens varem esperar cinc minuts més, deu minuts més, un quart d’hora més, i no arribava. Quan ja estàvem a punt de tornar a trucar a la companyia i anul·lar-ho tot perquè estàvem molt enfadats pel retard, va arribar.
Quan estàvem a punt de pujar, de dins van sortir sis homes emmascarats amb pistoles. Tots, ens varem espantar molt i varem començar a cridar. Aquells homes ens van dir:
-Mans enlaire o disparem!!!
Com que ens varem espantar tant varem aixecar les mans però varem continuar cridant, i un altre home va dir:
-Per ser més exactes: mans enlaire i calleu o disparem!!!
Tots varem callar i ens varem quedar quiets. Ells de dintre van treure un diamant molt gros de color blau. L’eloi, un amic que estava al meu costat em va dir:
- Aquest diamant és del museu de la Reina Alba III
Jo encara em vaig espantar més. Els que teníem a davant eren uns lladres de joies armats que acabaven de fer el seu robatori. Jo volia trucar la policia però no tenia el mòbil i a més si em veiessin ves a saber que em passaria... Així que molt fluix li vaig dir a l’Eloi:
- Que creus que hem de fer?
Ell, que sempre té solucions per tot em va dir:
- El meu mòbil té mans lliures i s’hi aconsegueixo baixar les mans i agafar el mòbil podré trucar a la policia i els hi podré dir que vinguin.
Jo vaig estar molt contenta de tenir un amic com ell i el vaig voler ajudar.
Com que es molt esquifit es va colar cap endarrere. Vaig anar mirant de reüll tots els moviments que feia: va abaixar els braços i va marcar el número de la policia. Es va ficar el mòbil a una butxaca de l’americana, va tornar a aixecar els braços i va abaixar el cap. La policia li va agafar el telèfon ja que el vaig veure vocalitzar. Va penjar el telèfon i va venir cap on era jo i em va picar l’ullet. Aquest signe el vaig entendre: volia dir que tot anava bé, que vindria la policia i ens rescataria. Aquest signe em va donar tranquil·litat, protecció.
Varem estar una llarga estona esperant, veient com els lladres cavaven un forat a la sorra de la plaça per amagar-hi el diamant. De sobte, des de lluny es van sentir els sorolls d’una sirena. Era la policia, segur.
El que va passar en aquell moment no oblidaré, ja que va ser llavors quan vaig descobrir que aquells lladres no hi acabaven de tocar del tot. Van agafar el diamant i el van tirar a terra i com que van veure que no es trencava perquè era molt resistent, li van tirar un tiro i aquell bonic diamant es va convertir en milers de bocinets, d’engrunetes diminutes que costaven de veure. Després d’això se’n van anar corrents, que jo penso: si tenien la limusina, perquè no se ni van? Però bé, ja he dit abans que vaig descobrir que no era el que se’n pot dir llestos. Així que, després de que marxessin corrents, va arribar la policia. Ens va preguntar que què havia passat. Nosaltres, encara impactats pel xoc varem trigar una estona a contestar, qui ho va fer va ser el Toni, el germà petit de l’Aleix:
- Han fugit per allà, correu, correu, que no s’escapin!
La policia se n’hi va anar corrents i al cap d’un quart d’hora, va passar per davant de la plaça amb els lladres dintre del cotxe. Van baixar dos policies i ens van dir:
-No em trobat el diamant per enlloc.
Ara vaig ser jo la que vaig contestar:
-Quan han sentit la sirena dels cotxes l’han trencat en diminuts trossos i estan escampats per tota la plaça.
Els policies es van ajupir i van veure que el que deia era cert. Com que no podien fer res perquè no es podien recuperar tots els trossos els van deixar i ens van dir que tornéssim tots cap a casa. Això és el que varem fer ja que ja eren les vuit del vespre i no era pas hora d’anar dinar. Així que demà farem el dinar del casament i esperem que no passi el mateix.”
-Ring, ring
Ui! Estan trucant al telèfon, qui deu ser?
És l’Aleix que m’acaba de dir que dema passat hi ha una reunió a l’ajuntament per deliberar i votar per veure si a la plaça de la Roda li canviem el nom per posar-li de nom la plaça del diamant.
