En aquesta època de l’any, el sol s’amagava més de pressa; lentament anava descendint de la cúpula celestial fins a desaparèixer per l’horitzó. La lluna ocupava el seu lloc amb rapidesa i avui, estava decreixent, com una C gegant al univers, però petita des de la Terra. Estaven en una carretera secundaria, per tant, no es veien estrelles al cel fosc.
Els arbres passaven a la velocitat de la llum per la finestra de la Meritxell i ella se’ls mirava pensativa i amoïnada. El seu pare, en Joan, se la mirava des de el seient del conductor preocupat. La seva filla ja tenia dotze anys i s’estava fent gran. Ell sabia que a aquesta edat, es començava a entrar a la adolescència i era en aquest temps quan els nens es tornaven adults i maduraven, passant per l’època en què deixaven d’explicar coses als pares. En Joan no volia perdre la confiança amb la Meritxell, però tampoc volia pressionar-la. Se la va mirar per darrere vegada, i es va decidir.
- Què et passa, Txell? – li va preguntar.
- Res – va respondre ella i a ell no li va sorprendre.
Es van quedar en silenci, un altre cop. En Joan va mirar pel retrovisor i va canviar de carril. Es va passar una mà pels cabells mentre pensava, si ho tornava a intentar un altre cop.
- Avui... – va començar la Meritxell i el seu pare es va alegrar de que no haguessin perdut la confiança.- Avui m’he sentit incòmoda amb els meus amics.
- Incòmoda? – va preguntar en Joan, preocupat.
- Bueno... no ben bé, - va dir i va mirar-se les mans que estaven agafades – m’he sentit... rara.
- Rara?
La Meritxell va bufar, no sabia perquè havia obert la boca si no la comprenia. Va tornar a mirar la finestra i els arbres passar, enfadada.
- Ho sento, Meritxell – va disculpar-se en Joan, al veure que s’havia empipat. – Es que no t’entenc.
- No hi ha res a entendre, papa. – va dir la Txell. – Avui al matí, m’he sentit rara amb els meus amics. Res més, ja està.
També, s’havia d’apuntar a la llista de les coses que els hi passen als adolescents: els canvis d’humor. Ell va sospirar i va intentar enfocar-ho d’una altre manera.
- Però, per què t’has sentit rara, Txell?
La nena es va mirar al seu pare valorant si valia la pena explicar-li i si li serviria d’alguna cosa. En Joan va mirar la seva filla i li va somriure.
- Estàvem al patí, asseguts a un banc. – va decidir explicar-li la Meritxell. – Hi havia la Paula, en Toni, la Mònica, el Xavi, l’Ester i jo i, de cop, la Paula ha començat a parlar d’un nou programa que fan a la televisió i que a mi no m’agrada gens. – va sospirar – Mentre ella no parava de parlar, jo he observat els meus amics i estaven entusiasmats, amb el programa. I llavors, m’he sentit incòmoda, rara, com si no fossin els meus amics de sempre. – va sospirar altre cop i va arrufar els llavis.
El pare, de seguida, va identificar el problema, però una altre vegada no sabia com dir-li sense que s’enfadés ni s’entristís.
- Potser, ha estat avui que estàs més cansada i t’ho has pres més malament. És normal,que no coincidiu en tot.
- Ja, però no és només avui. Porto una temporada amb ells que no coincidim amb res. – va rebatre ella.
En Joan va parar en el semàfor d’abans de la rotonda i la va mirar fixa als ulls, pensant si era prou gran per entendre el que li anava a dir.
- Potser, es que has canviat, que t’has fet gran i ja no t’interessen les mateixes coses que abans. – va dir-li arrancant el cotxe.
- I no poden ser ells, els que han canviat? – va preguntar-li amb una especia de suplica als ulls.
- No ho crec,– i al veure com ella es posava més trista, va afegir ràpidament – però créixer no és dolent. Ja ho veuràs com d’aquí poc, maduraran.
- Però, i si al créixer, a ells no els hi agraden les mateixes coses que a mi?
- Llavors, no passaria res, perquè encara que no us agrades el mateix, continuaríeu sent amics.
- No ho crec – es va queixar.
Aleshores, es va enfurrunyar, va agafar el cinturó del cotxe amb les dues mans i va tornar a mirar per la finestra.
- Doncs, és així, Txell – va dir serio. La nena se’l va tornar a mirar. – Mira, jo vaig passar per una cosa semblant quan era jove... potser, era tres o quatre anys més gran que tu i em vaig adonar, de sobte, que els meus amics i jo no teníem tantes coses en comú. I em vaig espantar, perquè pensava com tu, que els perdria si se n’adonaven. – Va fer una pausa per pensar com continuar. – Llavors, vaig decidir imitar-los, com si fossin un mirall al que jo em tenia que mirar cada dia per saber que havia de fer en cada moment, per no equivocar-me i fer o dir alguna cosa que de veritat m’agradés o pensés.
Quan la pausa que va fer es va allargar, la Meritxell es va adonar que no continuaria si no li donava una espenta.
- I llavors, què va passar? – va preguntar ella.
- Llavors, una noia que havia començat a venir al nostre grup recentment, em va dir: “Em caus bé, però no sé qui ets”. Els del grup van començar a riure i a dir que em deia Joan i que ja m’havia vist abans. Jo no vaig riure, ella m’estava mirant fixament i jo sabia que ho deia per la meva manera de comportar-me tant, al cap i a la fi, falsa. – va minvar la marxa perquè s’acostaven a casa - Aleshores, el mirall es va trencar i vaig decidir comportar-me tal com era. Els meus amics al principi es van sorprendre una mica, però després van continuar com fins llavors.
Es va fer el silenci mentre passaven pel carrer de casa seva, aparcaven i sortien del cotxe. La Meritxell lluïa un somriure a cada pas, i en Joan estava content de que la seva filla ho hagués entès.
- Per cert, papa, què va passar amb aquella noia? – però no va a arribar a saber la resposta, perquè va veure la seva mare passejant el gos – Hola, mama! – va cridar.
La Teresa va saludar la seva filla amb una abraçada i després va mirar fixament al seu marit. En Joan va somriure, es va acostar a ella i li va fer un petó.
Atilea
